EL WI-FI DE LES CAMPANES
La sortida-peregrinació que cada any organitza el grup de Vida Creixent de les parròquies de Figueres, obert a altres persones, va tenir com a destí, els passats dies 5 al 7 de juny, la diòcesi de Solsona.

Cada any es procura compaginar quatre elements essencials per la sortida: natura, cultura, espiritualitat i convivència. Per això té un to de pelegrinatge. El vàrem poder viure de manera formidable al Santuari del Miracle. El Miracle és a prop de Solsona, enmig de la natura, on, al costat del monestir benedictí i de l’església, hi ha una Casa d’Espiritualitat amb habitacions per fer-hi trobades i recessos.



A l’església del Miracle hi ha un retaule barroc impressionant. Des d’allà sortíem, desplaçant-nos en un bus per a 30 persones, per anar a visitar els principals monuments de Solsona, Olius, Sant Llorenç de Morunys i, l’últim dia, La Mare de Déu de Queralt, a Berga.

A part de monuments, vàrem descobrir persones, algunes d’excepcionals. Com la guia Mònica Pérez, que ens va fer les explicacions amb un coneixement i una passió extraordinàries. Més enllà de les dades artístiques, assenyalo uns moments interessants i molt humans de la seva exposició. Ens va dir:

-A l’Edat Mitjana, no hi havia cap poblet, cap vall, cap masia perduda al boscos de Catalunya on no hi arribés el so d’una campana. Era la campana de la seva parròquia, i la gent sabia si tocava a missa, o bateig, funeral, mal temps, foc o a sometent. Moguts pel so de la campana (que sempre tenia “wi-fi i cobertura”!) la gent anava a l’església per lloar Déu i també per reunir-se el diumenge amb els altres parroquians, perquè vivien molt apartats els uns dels altres durant la setmana.
-Per què es conserven tan bé aquestes esglésies dels segles XI-XII? Per què aquest entorn fa tant de goig? Doncs perquè la gent d’aquests pobles s’estimaven la seva església, com a casa de Déu i casa del poble, i com que se l’estimaven, en tenien cura i protegien el seu patrimoni.
-Les esglésies romàniques estaven construïdes amb l’orientació de l’absis mirant cap a l’est, a llevant, d’on surt el sol. Pels cristians, Jesucrist és “el sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca”, com diu el Càntic de Zacaries. La llum entrava pel finestró de darrere l’altar, de manera que quan les persones entraven a l’església era com passar simbòlicament de la fosca cap a la llum.
-Les esglésies romàniques no tenien la pedra vista, com ara les veiem. Estaven emblanquinades i pintades, per dintre i per fora. En aquell temps la pedra no costava res, la gent ja tenia les seves cases senzilles fetes amb pedra, i volien que el temple parroquial fos diferent, més bonic, amb colors i motius religiosos. Fa relativament poc que va venir el gust per la pedra vista. Per què? Perquè avui la pedra és cara, no com abans. Per tant, la pedra és més apreciada ara perquè val diners, i així és un signe de riquesa. Vet aquí que tot acaba essent una qüestió de poder, tot és social.

Un altre personatge especial que vàrem conèixer va ser el P.Ramon Ribera, monjo benedictí. Són només quatre monjos al monestir, i entre tots fan la feina. Ell s’encarrega de l’acollida de l’hostatgeria.
Podíem compartir amb els monjos les estones de pregària; i també vàrem demanar al P. Ramon que ens expliqués la seva experiència com a monjo, com a biblista i com a coneixedor de la naturalesa. Un dia al vespre, havent sopat, ens vàrem reunir tots en una sala i ell ens va parlar amb un to i una profunditat memorables.
Amb un punt d’humor, ens va dir que era feliç, i era feliç gràcies a la seva malaltia, perquè va venir al Miracle per una cura de tres setmanes i hi portava set anys, fent el que li agrada. Gran aimant de la natura, de les rutes de grans i petits recorreguts i del Camí de Santiago (el va fer a peu durant un mes, anant de Montserrat a Santiago), va acabar parlant de la Paraula de Déu i del que més li entusiasmava de la Bíblia. Però, abans de contestar la qüestió, ens va cridar l’atenció el seu silenci. Va estar almenys 40 segons pensant, sense dir res, i allà tots aguantàvem la respiració, fins que va aixecar el dit i va començar a explicar el salm 1 que comença dient: “Feliç...”.

Oh, el valor del silenci, de la paraula, de l’art, de la pregària, de la convivència, de la natura... de les campanes. Per cert, ja fa segles que les campanes tenien “wi-fi” gratuït...


Mn. Miquel-Àngel Ferrés