DIUMENGE QUE VE, 5ª MISSA SOBRE L’EMPORDÀ


La V Missa sobre l’Empordà, centrada aquest cop en el tema dels refugiats, amb el lema “On trobarem refugi?”, tindrà lloc: Diumenge vinent, dia 27 de novembre, a les 4 de la tarda, a la falda del Castell de Sant Ferran per la banda de ponent, a l’indret del circuit dels Arcs.

Aquest any la fem unes setmanes més tard, per qüestions de calendari, però per això també la fem més aviat, a les 4 de la tarda, perquè no se’ns hi faci fosc. L’accés és per la carretera de Llers. Les persones que no tinguin vehicle per anar-hi, poden posar-se en contacte amb altres que en tinguin o bé a través de la parròquia. Allà hi haurà les cadires que ens deixa l’Ajuntament.

Aquesta Missa, convocada per a tot l’Arxiprestat Alt Empordà Interior, té per objectiu compartir una experiència a l’aire lliure, al temple de la Creació, celebrant la fe i prenent consciència d’un tema de solidaritat, en aquest cas el drama de tota la gent que ha hagut de fugir de la guerra o de la fam i està buscant refugi.

Hi haurà testimonis directes d’ajuda als refugiats. La col·lecta de la Missa anirà destinada a l’ONG d’ajuda als refugiats “Amb les teves mans”.

En cas de mal temps, la Missa se celebraria a l’interior del Castell de Sant Ferran. Esperem, però, que faci bo i puguem presenciar en comú una bona posta de sol.

“ON TROBAREM REFUGI?”

El proper diumenge, 27 de novembre, primer diumenge d’Advent, a les quatre de la tarda, a la falda del Castell de Sant Ferran de la ciutat, celebrarem la V Missa sobre l’Empordà. Una missa oberta a tothom, reflexionant aquets any el tema dels refugiats. En els anys passats hem anat tractant temes socials i religiosos, com el del foc del 2012, els ancians, els infants, o els discapacitats.

Amb l’eslògan “On trobarem refugi?” volem significar que:

- El Senyor és el nostre refugi: Diu el salm 12, 6: “ Diu el Senyor: “Si els desvalguts són oprimits i gemeguen els pobres, ara mateix m’aixeco; els salvaré si es burlen d’ells”. I podem llegir tot el salm 16, que comença amb el conegut cant: “Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi!”

- Tu també vas ser refugiat!, diu el Senyor al seu poble d’Israel. Val la pena de llegir el llibre del Deuteronomi. En el capítol 24, 17-22 el Senyor recorda al seu poble: Recorda que eres esclau a Egipte, i el Senyor te’n va alliberar.

- Nosaltres som peregrins, cap a la casa del Pare. Ben sovint, en les exèquies, ho recordem: aquí hi estem de pas. “Així, doncs, ens sentim plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi.” (2 C 5, 6-7).

- Que hi ha milions de refugiats. L’ACNUR (Alt Comissariat de Nacions Unides pels Refugiats) calcula que hi ha més de seixanta-dos milions de refugiats arreu del món. Persones que per raons polítiques o econòmiques han agut d’abandonar la seva terra, pel risc greu que perillava la seva vida i la de la seva família. Molts refugiats ara viuen, lluny de casa seva, en tendes de campanya (“la caseta del gos”), sense saber si podran retornar a casa seva. I, marginats en molts països, quan reben ajut és sols per sis mesos.

- Que a Figueres hem parlat molt de Refugiats: de mitjan setembre fins al 16 d’octubre hem estat un mes parlant de refugiats, amb films, conferències, exposicions de fotos,... Els organitzadors deien que ben poca gent ha participat en els trenta actes, que costa molt de sensibilitzar la gent; que sempre som els mateixos!

- Que estem cridats a fer: No podem quedar en parlar-ne, en llegir les notícies o visitar les exposicions. Ens cal no quedar-nos en lamentar que l’Estat els deixa entrar en comptagotes. Com a ciutadans i com a creients en Jesucrist ens cal passar a l’acció.

Com diu el Papa Francesc: “no podem construir murs, sinó ponts!” Les mateixes pedres que poden fer una muralla, són les mateixes pedres que poden construir ponts entre pobles i famílies. Sols cal seguir els consells del nostre Enginyer, Jesús de Natzaret, per ser “pedres vivents”, constructors de pau i de solidaritat.

Participem el proper diumenge a la Missa sobre l’Empordà, amb aquest esperit de ser “pedres vivents”. Tindrem diferents testimonis, de refugiats i de voluntaris que han anat als camps de refugiats; i la col·lecta anirà destinada a la ONG “Amb les teves mans”, una ONG empordanesa que ajuda als qui estan treballant entre refugiats, en un veritable “Hospital de campanya”.

Mn. Josep Taberner i Vilar

TAL FARÀS, TAL TROBARÀS

Si volem avançar com a humanitat, hem de posar-hi més seny, més esperit i menys irracionalitat. Si no fem créixer els bons ingredients en l’espècie humana, no és estrany que avancem molt en tecnologia i ben poc en humanitat. Si no posem bons ingredients a l’hora de cuinar un plat, després no ens podem queixar si el menjar surt dolent.

En la nostra societat tothom es queixa de les conseqüències, però sense treballar gaire les causes. Ens queixem del plat dolent, però sense procurar millorar els ingredients. Uns exemples:

-Tenim una tolerància 0 pels maltractaments domèstics que augmenten cada dia i, en canvi, ens empassem sense cap pudor tota la violència que rebem pels mitjans de comunicació i d’entreteniment i comprem video-jocs violents als petits de la casa.

-Lamentem cada setmana accidents mortals a les carreteres. Però ens embadaleixen amb les prestacions dels cotxes nous que se’ns anuncien de manera fantàstica i de les velocitats que poden agafar.

-Ens espantem només de pensar les destrosses que pot fer la droga en la vida de persones i famílies, però acceptem sense més ni més l’ambient d’intercanvi de droga que es fa a la vista als nostres carrers.

-Som implacables amb el càstig que mereixen els violadors i els qui cometen abusos a menors, però no deixem d’acceptar com a normal l’exposició pública i permanent d’una sexualitat banalitzada i deshumanitzadora.

-Ens fan molta pena les persones que han caigut en l’alcoholisme i, en canvi, tenim una tolerància infinita per a l’accés barat a l’alcohol a tothora i a tothom.

-Sabem que moltes empreses petites, properes i familiars, hauran de tancar però ens n’anem a comprar a les grans superfícies, per comoditat, per ofertes econòmiques...

-Ens queixem de la manca d’educació de molts nens i joves, però no trobem temps per estar més amb ells ni per procurar que hi hagi horaris i llocs adequats i sans per a ells.

-Critiquem i ens escandalitzem de tal o tal persona perquè s’ha separat o ha fet el salt, mentre els índexs d’audiència televisiva assenyalen l’èxit creixent dels programes-escombraria de xafarderies i morbositats.

-Condemnem els polítics que s’aprofiten del càrrec, però tot fa pensar que molta gent faria el mateix si estiguessin al seu lloc, perquè els nivells de civisme i d’ètica professional i financera són baixos al país, i això no és culpa només dels polítics.

-A nivell d’Església, potser la critiquem perquè no respon a les nostres expectatives, però a l’hora de comprometre’ns a fer algun servei a la comunitat deixem que siguin uns altres els qui s’impliquin a fer una Església més viva.

Podríem seguir amb més incongruències... Ens cal ser més crítics amb nosaltres mateixos i més constructius en el nostre entorn, sabent que el món serà una mica millor si cadascú de nosaltres és una mica millor, si millorem el règim interior del nostre cor.

Si volem un món nou, nosaltres hem de ser homes i dones “nous”. És aquell text de sant Pau als Romans, 6: “Hem de continuar en el pecat perquè abundi més la gràcia? De cap manera! Els qui hem mort al pecat, com podríem viure encara en el pecat? ... Sapiguem-ho bé: l’home vell que érem abans ha estat crucificat amb Crist.... Tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist... Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia”.

Si esdevenim persones renovades en Crist, serem com ingredients bons i sans per fer avançar l’espècie humana i fer més comestible per a tothom la salsa de la vida... Les bones conseqüències vénen de bones causes. I a la inversa!

Si no tirem coses bones a l’olla, quina sopa volem que surti? Tal faràs, tal trobaràs...

Mn.Miquel-Àngel Ferrés

PASTORS, NO FUNCIONARIS

Amb aquest mateix títol fa uns dies que els capellans de l’arxiprestat varem reflexionar en la nostra reunió de La Salut de Terrades , a partir d’un discurs del Papa Francesc pronunciat el 20 de novembre de 2015 al Congrés celebrat a Roma en motiu dels 50 anys de dos Decrets del Concili Vaticà II.

Ja d’entrada hi varem afegir, que els preveres hem de ser “Bons” pastors i no “mals” funcionaris.

Entre moltes altres coses, el Papa diu: “ El bé que els preveres poden fer neix sobretot de la seva proximitat i d’un tendre amor a les persones. No són filantrops o funcionaris, els preveres són pares i germans. La paternitat d’un prevere fa molt de bé. Proximitat, entranyes de misericòrdia, mirada amorosa: fer experimentar la bellesa d’una vida viscuda segons l’Evangeli i l’amor de Déu que es fa concret també a través dels seus ministres.”

En la conversa a La Salut algú va dir: “En la meva tasca com a prevere, mai he de témer de passar-me per massa bo”, ja que Déu és Amor, i Ell sí que es passa “uns quants pobles” amb el seu amor i la seva misericòrdia.

El Papa afegeix: “ Un prevere, si és un home en pau, sabrà comunicar serenitat al seu voltant, fins i tot en els moments d’esgotament, transmetent la bellesa de la relació amb el Senyor. Al contrari, no és normal que un prevere sovint estigui trist, nerviós o dur de caràcter; no és bo i no fa bé ni al prevere, ni al seu poble”.

I a quasi tots els qui estàvem en la reunió ens fa cridar molt l’atenció la frase que el Papa cita de Sant Ambròs, bisbe de Milà, un pare de l’Església, bon pastor i escriptor; diu: “Un prevere ha d’aprendre a tenir alegria, no pot perdre mai, millor així, la capacitat de joia: si la perd hi ha quelcom que no va. I us ho dic sincerament, em fa por endurir-me, em fa por. Els preveres rígids... Lluny! Et mosseguen! Recordo aquella expressió de Sant Ambròs, segle IV: “On hi ha la misericòrdia hi ha l’esperit del Senyor, on hi ha la rigidesa només hi ha els seus ministres”. El ministre sense el Senyor es torna rígid, i això és un perill per al poble de Déu”.

El debat a partir d’aquest text de Sant Ambròs va ser molt ric: ens cal ser servidors de l’Evangeli, fent gestos de misericòrdia per acostar-nos al model de Jesús. Ens cal aconseguir una certa pau interior per a fer present la misericòrdia i la compassió envers els més necessitats. Estar al servei dels altres és quelcom fonamental per als preveres, ja que hem estat “enviats a servir els homes, a fer-los arribar a la misericòrdia de Déu, a anunciar la seva Paraula de vida.”

No som preveres per a nosaltres mateixos i la nostra santificació està unida a la del nostre poble. A punt d’acabar l’Any Litúrgic que per voluntat del Papa Francesc s’ha centrat sobre l’Any Sant de la Misericòrdia, es bo que revisem com fem de preveres al servei dels germans, i com ens sentim a prop dels més necessitats, per fer de l’Església un “Hospital de campanya!”.

Mn. Josep Taberner i Vilar

RESPECTAR LA VOLUNTAT

En vigílies de Tots Sants i del Dia dels Fidels Difunts, és oportú parlar d’uns temes delicats que tenen relació amb el fet de la mort.

Anem al gra. Hi ha molta gent que estima la seva parròquia i que, quan mor, és acomiadada i enterrada al tanatori, per comoditat de la família, que no s’ha preocupat de saber si el familiar difunt hauria preferit una cerimònia religiosa en l’església parroquial on havia celebrat la fe tantes vegades en vida.

També pot ser molt digna una cerimònia religiosa, o laica, al tanatori, però sovint passen al davant uns criteris pràctics sense tenir en compte la fe de la persona difunta.

De fet, aquesta manca de consciència d’alguns familiars ja passa en vida. Els fills i familiars acompanyen els pares i avis, quan ja són grans i no es poden valer gaire, al metge, al notari, a comprar, al restaurant, allà on sigui... però no els porten gaire a l’església, a missa. Si sabessin que, en molts casos, per molta gent gran és important, potser els fills s’ho plantejarien. Molts avis no gosen demanar-ho, perquè no volen molestar. Pensen que durant el cap de setmana els fills i néts tenen altres plans i no els volen trencar el ritme. Els respecten, vaja. No podria, aquest respecte, almenys de tant en tant, existir en la direcció contrària...?

I aquest respecte que mereixen la gent gran en vida, també hauria d’existir a l’hora de la mort, pel que fa a les seves conviccions religioses. Una observació, anant altre cop al gra, que caldria fer a la gent creient, seria dir:

“Escolteu, si voleu que el dia del vostre enterrament es faci una cerimònia religiosa i que es faci a la parròquia on habitualment heu viscut i celebrat la fe, val més que ho deixeu dit i, si voleu, també per escrit”.

Encara que algú de la casa digui “ai, no parlis d’això ara...!”, algun dia caldria dir a la família reunida quelcom així: “Mireu, quan veieu que m’arribi l’hora de sortir d’aquest món, vull que aviseu a la parròquia o els serveis religiosos de l’hospital perquè em donin assistència espiritual, i millor que jo
estigui encara en plena consciència per rebre els sagraments. I quan jo falti, sapigueu que vull que es faci el funeral a la parròquia. Per mi és important. En aquesta església hi hem viscut moments familiars molt especials, ja ho sabeu, i voldria que m’hi encomanéssiu a Déu”.

Per deixar-ho per escrit, existeix el Document de Voluntats Anticipades (DVA) o Testament Vital, en el qual la persona, conscientment i lliurement, manifesta instruccions sobre els tractaments mèdics i espirituals que vol rebre en cas que es trobi en una situació en què no pugui decidir per si mateixa.

En el DVA, a més dels criteris ètics i sanitaris que es vol que es tinguin en compte, com és evitar l’eutanàsia activa i també l’acarnissament terapèutic, hi ha el de rebre assistència espiritual o religiosa, d’acord amb les pròpies creences. Es tracta d’assegurar que l’entorn familiar i sanitari respecti la voluntat del pacient quan ja ha perdut les facultats cognitives. I aquesta voluntat, per dret, passa al davant dels criteris que pugui tenir la família sobre el tema.

Passa moltes vegades que una persona creient, malalta de gravetat, no pot rebre els sagraments perquè la família actua com una barrera. Es pot deduir que la persona malalta, si tingués coneixement, demanaria els últims sagraments. Però en parles amb la família i et diuen: “no, no, encara és conscient, que no s’espanti”.

Els mossens, quan ens trobem amb aquesta barrera familiar, no podem actuar; per això és important deixar les coses clares en vida. De totes maneres, mai no m’estic de contestar respectuosament: “Perdoni, crec que no s’espantaria. És una persona de fe, amb dret a ser atesa. Vol dir que no són vostès, els qui estan espantats...?”.

De vegades -en la vida i en la mort- cal anar al gra.

Mn. Miquel-Àngel Ferrés

ACCIÓ MISSIONERA

El mes d’octubre comença amb la festa de Santa Teresa de l’Infant Jesús, patrona de les missions, al mateix temps que Sant Francesc Xavier, que va anar a predicar fins a les portes de la Xina des de la seva Navarra natal.

I Santa Teresa de l’Infant Jesús va morir jove, als 24 anys, i va viure sempre a França, i els últims nou al convent de clausura del Carmel de Lisieux. L’Església ens la presenta com a patrona de les Missions per fer-nos saber a tots els creients en Jesucrist que hem de ser missioners, ara i aquí, avui i sempre.

Ens cal prendre consciència que sense la dimensió missionera, la vida de cada cristià i la de tota l’Església, deixaria molt que desitjar.

El Concili Vaticà II en el Decret de Missions “Ad Gentes”, en el nº 12 ens diu:

“La caritat cristiana s’estén realment a tothom, sense distinció de país, de condició social o de religió; no n’espera cap profit o agraïment.
Així com Déu ens ha estimat amb un amor gratuït, així també els fidels han de preocupar-se per l’home, tot estimant-lo amb el mateix sentiment amb què Déu l’ha cercat.
Tal com Crist recorria totes les viles i tots els pobles guarint malalties i xacres de tota mena com a signe de la vinguda del Regne de Déu, semblantment l’Església a través dels seus fills entra en contacte amb els homes de qualsevol condició, però sobretot amb els pobres i els afligits, i es prodiga per ells de tot cor.
En comparteix, en efecte, les joies i les penes, en coneix les aspiracions i els
enigmes de la vida, sofreix amb ells en les angoixes de la mort. Als qui busquen
la pau desitja respondre amb un diàleg fraternal, tot aportant-los la pau i la llum de l’Evangeli”.

I, en el nº 37, ens suggereix com a deures concrets de la comunitat cristiana:

- “dilatar els espais de la caritat fins als extrems de la terra”. Obrir el nostre cor i el nostre moneder; que quan la fe arriba a la butxaca, és una fe vertadera.

- “i a mantenir contacte amb els missioners sortits de la pròpia comunitat”. 

Això és el que fem, de fa anys, en la parròquia de la Sagrada Família, on cada primer diumenge de mes fem la col·lecta per les obres socials que el Pare Frigola ha fet al Níger; i ara que ell ha tornat, seguim, amb el mateix interès!
L’eslògan d’aquest any, en la diada d’avui del DOMUND és: “Surt de la teva terra!”

Una invitació a ser com Abraham, el nostre pare en la fe, que Déu el va cridar amb aquestes paraules a sortir de casa seva per anar a la “terra promesa”.

També és el testimoniatge dels missioners/eres que han marxat a països de missió. Però també és una invitació a tots nosaltres a sortir del nostre cercle, de la nostra petita comunitat, i ... anar a les perifèries socials i econòmiques de la nostra ciutat, com ens recorda el Papa Francesc.

En aquest Any de la Misericòrdia, aquest “Surt de la teva terra” té uns aires de goig i alegria, l’alegria d’anunciar arreu el missatge de l’Evangeli.

Mn. Josep Taberner i Vila

"ET VA FER A TU"


Un home jove, d’uns trenta anys, havent arribat al seu nou destí procedent de l’aeroport, està traient i endreçant coses de la maleta. Hi porta també un quadre que guarda com un tresor i que la seva àvia va pintar fa anys. És un paisatge pintat a l’oli i amb una petita frase incorporada a la part baixa del quadre.

El noi reté uns moments el quadre a les seves mans, se’l mira amb afecte, somriu lleument i recorda la seva àvia que el pintava quan ell era un vailet inquiet, entremaliat, que anava a escola i feia la vida normal dels nois del seu entorn.

Un dia que la dona estava pintant aquest paisatge de natura amb el cavallet, la tela, els pinzells, les pintures... se li va acostar el seu nét, es va fixar en el quadre i li va preguntar:
“Àvia, Déu va fer els arbres?”
-“Sí, maco, Déu va fer els arbres” –respon l’àvia.
“I també va fer les muntanyes?”
-“Sí. També va fer les muntanyes”.
“Llavors, Déu ho va fer tot?”
-“Tot”.
“I per què ho va fer tot?”
-“Déu ho va fer tot perquè fóssim feliços” –contesta la dona.
“I la gent que sofreix, àvia? Per què Déu no fa res?”
L’àvia es mira amb afecte el seu nét, en silenci, i després, amb un somriure als llavis, escriu amb pintura a la base del quadre:
“Déu et va fer a tu”.

Ara, de gran, tornant a mirar el quadre, pensa dintre seu: “Déu em va fer a mi. Per això he sortit de casa i he vingut fins aquí”.

Quan va acabar de treure totes les coses de la maleta, el noi surt a fora i veu davant d’ell un paisatge molt diferent del quadre. És un barri molt pobre, amb gent molt necessitada. És el “paisatge” real de la seva nova i primera missió. Aquest noi, que es diu Daniel, ha arribat a la Parròquia de la Madre del Buen Pastor, a la ciutat de Chalchuapa, d’El Salvador, a Centreamèrica. És un dels molts missioners escampats arreu del món. Aquella llavor que la seva àvia va plantar en ell quan encara era un vailet, va anar creixent i es va convertir en una vocació missionera.

En Daniel més tard es va formar a la universitat i, ajudat pels testimonis de diversos cristians, va entrar al Seminari i va madurar la seva vocació, amb el desig de servir els altres, col·laborant així amb Déu a fer un món millor.

Les preguntes del jove Daniel van trobar resposta adequada en aquella àvia que ja no és al món, però que serà sempre present en el cor missioner del seu nét.

“Surt de la teva terra”, diu el lema del DOMUND d’aquest any, inspirat en Abraham, el pare en la fe, i en el Papa Francesc, que ens parla de sortir a escampar la Bona Nova.

En Daniel va sortir de la seva terra per anar a ajudar la gent més pobra d’un país del Tercer Món i anunciar-hi la salvació de Jesucrist. Gràcies a la seva àvia, va entendre que, a la vida, Déu no ens pinta pas els quadres, però ens dóna les eines per fer-ho nosaltres. I que si en el món hi ha tant de sofriment no és perquè Déu el vulgui, sinó sobretot perquè els humans som poc humans, xerrem molt, ens comprometem poc i ens hem tornat força indiferents davant dels patiments més injustos.

Ell i la seva àvia havien entès allò que va dir Martin Luther King i va ser reprès per Nelson Mandela: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels que no tenen ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”.

Diumenge que ve, jornada del DOMUND, ajudarem en la col·lecta els missioners i missioneres que han sortit de la seva terra per causa del Regne de Déu. I pregarem perquè hi hagi joves que es facin preguntes, i perquè no faltin pares i avis que els indiquin respostes tan lluminoses com l’àvia d’en Daniel.

Mn. Miquel-Àngel Ferrés